Inicio > Blogs de Badalona > Eleccions de doble agenda

Eleccions de doble agenda

(Article publicat avui al setmanari El Tot Badalona)

Aquest diumenge exercim el nostre dret a decidir. A ningú se li escapa que són unes eleccions importants, però no unes eleccions plebiscitàries.

Diumenge escollirem al proper govern de la Generalitat que haurà d’aprovar un pressupost per al proper any 2013. Aquest no serà el pressupost de la independència, ni del dret a decidir, ni el de l’estat propi, serà el pressupost que escollirà els diners públics destinats a educació, a sanitat, a serveis socials i a ocupació. 

Aquestes són unes eleccions de doble agenda, la social i la nacional, la primera fonamental i la segona important. És comprensible que hi hagi forces polítiques que apostin per una agenda més social, d’altres que situïn l’accent en l’agenda nacional, i d’altres que fan un mix entre l’una i l’altra, però el que resulta incomprensible és veure com la dreta espanyola no aposta ni per l’una ni per l’altra, tan sols per una involució social i nacional basada en el desmantellament de l’estat de benestar i en la recentralització.

Veig estupefacte com el partit que ara governa Catalunya necessita demanar a les classes treballadores, aquelles a qui més ha perjudicat, un majoria extraordinària per assolir un estat propi, mentre les elits financeres, que han estat les més beneficiades de les seves polítiques (evasió fiscal i eliminació de l’impost de successions) se li giren en contra. Sembla que la dreta catalana del Sr. Mas ha fet evolucionar el leitmotiv del despotisme il·lustrat a termes més propers al “Nada para el pueblo, pero con el pueblo”. 

L’endemà de les eleccions els ciutadans voldran un govern que generi les condicions necessàries per crear llocs de treball, que torni l’educació i la sanitat a nivells de qualitat dignes i que compleixi amb la Llei catalana de l’habitatge pel que fa als desnonaments. El que la dreta d’aquest país no entén és que la veritable independència és tenir una llar i una feina per poder ser lliures, i no interdependents de la família, dels amics o de la caritat. 

Per tant, el primer que demanaria al proper govern és l’aplicació d’un pla de xoc social, perquè les decisions s’han de prendre en llibertat, i la pobresa no ens fa lliures, aquestes famílies que es troben abocades a la pobresa i que suposen més del 30% de la societat catalana, també tenen el dret a votar en llibertat.

Quan el país reuneixi aquestes condicions serà el moment del dret a decidir. Un dret democràtic que no hauria de trobar limitacions en la pròpia democràcia, i un dret que ha d’obrir o tancar la porta d’horitzons coneguts i tangibles, i no d’escenaris més propers a la mitologia que no pas a la realitat.

Respecte al debat nacional, malauradament no és temps de moderació i serenor, és un moment de blanc o negre, d’independència o de recentralització, de guanyadors i perdedors, en el fons estem parlant dels uns contra els altres,  i és precisament això el que hem d’evitar, perquè amb la divisió totes les parts perden. 

El pacte constitucional de 1978 va ser molt important i ha donat bons resultats, però no podem viure en l’immobilisme permanent, i aquest pacte s’ha d’actualitzar des de la negociació i l’enteniment, i amb molt de respecte.

M’agrada imaginar la democràcia com el tronc d’un gran arbre, del qual van creixent les branques i branquetes portant la sàvia democràtica fins les fulles, però hi ha un moment en que aquest arbre s’ha de podar perquè una branca molt poderosa no deixa créixer a la resta amb la força necessària, i poden arribar a assecar-se i caure. Doncs bé, a Espanya tenim una branca d’aquestes, que es diu Tribunal Constitucional, que va escapçar un Estatut de Catalunya aprovat pel Parlament de Catalunya, pel poble de Catalunya i pel Congrés dels Diputats, i ara gràcies a aquest tribunal la branca de l’Estatut vol caure a terra i fer créixer un nou arbre. Quan l’enemic de la democràcia és la pròpia democràcia, el resultat és la divisió, i això la dreta espanyola no ho vol entendre.

És probable que aquelles forces polítiques que defensen la moderació i l’enteniment no siguin les més votades, però de ben segur que a mig termini seran les més determinants a l’hora d’establir projectes d’integració justa i d’enteniment d’Espanya, Catalunya i Europa. 

Diumenge és la veritable enquesta, els ciutadans votarem i decidirem per quin camí volem anar, i el govern que en resulti d’aquestes eleccions no tan sols haurà de gestionar un pressupost, sinó que haurà d’administrar uns sentiments, els sentiments de tots els catalans i catalanes.

Atentament i a títol personal,

Christian Carneado

 

Anuncios
  1. Aún no hay comentarios.
  1. No trackbacks yet.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: